La normalitat era parlar en un idioma o l'altre indistintament. Continuava dient “bon dia” o “bona tarda” en entrar en un lloc. A la meva nova feina, de cara al públic, la primera salutació sempre era en català, però, si calia, canviava al castellà.
Vet aquí que la crida a la maternitat en va posar en el dilema: si penso en ambdós idiomes, en quin d’ells parlaré als meus fills? Vaig trobar la resposta en poc temps, i per raons de pes:
1) Els meus fills tindrien com a llengua materna el català i així ja creixerien amb l’idioma assolit.
2) La musicalitat del català em resulta més propera per als nens.
3) Al català, com a llengua minoritària, se l’ha de mimar una mica més que a les majoritàries (sense menystenir-ne cap), perquè, si no, corre el perill de desaparèixer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario