viernes, 5 de junio de 2026

De mica en mica





 DE MICA EN MICA



Tot comença amb la marxa de casa de l’últim fill. Però no hi fa res, de seguida venen els nets, i entres en un món de noves esperances. 

 

 

De mica en mica, els nens creixen i ja no passen per casa. No obstant això, tenim la parella. Igualment hi ha els germans i els amics, amb els quals quedes de tant en tant. 

Els pares, amb les seves xacres, fan que el temps sigui amè. 



Arriba el moment en què els germans i els amics marxen també, uns definitivament, d’altres a residències. Fa un temps que ja no tens el pares, tampoc. 

T’adones que, a poc a poc, el teu cercle es fa més estret. Encara, això sí, comptes amb la teva parella i alguns amics. 

 

 

Un dia, però, la parella et deixa i els amics ja no hi són. 

De mica en mica vas prescindint de la tele; no entens els nous programes. 

Quan pots fas petar la xerrada amb els veïns que et trobes a l’entrada del portal, amb la botiguera, el forner o la perruquera, tot i que cada vegada surts menys de casa; les cames no t’aguanten bé i tens sensació d’inseguretat.  

 

Els fills i els nets venen a casa de tant en tant, t’omplen la nevera, repassen l’agenda, verifiquen que tot està bé… i se’n van. És normal i llei de vida; ells ara estan passant pels mateixos trams que vas passar tu. 

 

 

De mica en mica t’acostumes a parlar amb la teva pròpia ment. 

Ets conscient del teu aïllament. És una soledat física, de l’ànima i del cor. Assumeixes que la teva soledat està immersa en un món ple de gent. 


Al final entens que la vida és només respirar… 

Fins que ja no pots. 

domingo, 25 de mayo de 2025

PARANORMAL

                      (foto: salvapf.es)

                    PARANORMAL


La primera vegada va ser quan una dona entrava el cotxet del seu bebè: una roda va quedar encaixada entre l'andana i el vagó del metro. Intentant desencallar-la, cada cop s'endinsava més. Els nervis de la mare i dels usuaris que procuraven ajudar eren evidents. De sobte, una mena de força que pujava de les vies va enlairar la roda i va empènyer el cotxet cap a l’interior del vagó. Els passatgers van pensar que això no era gens normal, però van acabar parant l'atenció en el petit vailet, que se'ls mirava amb cara divertida.


Un altre dia, un home begut escridassava tothom. A la parada següent, quelcom invisible llançà el borratxo fins a la porta, li donà una última i forta empenta, i el tirà a terra de l'andana, davant la perplexitat general. 

 

A Barcelona es començava a parlar dels dos successos.


Però vet aquí que altre cop va passar una cosa sorprenent: era l'hora punta i el metro anava ple de gom a gom. Abans que l'última persona acabés d'entrar al vagó, es van tancar les portes i la seva motxilla va quedar atrapada. El vehicle estava a punt d’arrencar amb el noi enganxat. Tothom cridava perquè el responsable no posés en marxa el metro, alguns picaven convulsivament el botó d'obertura de portes, altres les colpejaven amb energia i algú trucava al 112. Finalment, es van desencallar i una mena de vent fort va empentar el jove cap a dins, deixant-lo encastat contra alguns viatgers. Tot seguit, es van tornar a tancar les portes, i el vehicle va començar a circular.

Ara ja sí que era vox populi que en aquell vagó passaven coses estranyes. El fenomen del metro ressonava per tot el Barcelonès. Tothom hi volia pujar. 

Fins i tot alguns van començar a fer entremaliadures, esperant que l'anomenat fantasma de la línia dos fes acte de presència:
Un noi maltractava la seva xicota; li va venir un clatellot, no se sap ben bé d'on, que el va tombar a terra. Una noia obria la bossa d'una dona per robar-li la cartera; una empenta va allunyar la lladregota, i tot seguit la cremallera es va tancar sola. Un home va fer una tibada al mòbil d'una senyora, amb intenció de sortir corrents just en el moment que s’obrien les portes; una força li va arrabassar el dispositiu de la mà, el qual va anar a parar a la faldilla de la seva propietària.

 

L’últim esdeveniment: un senyor d'edat avançada, acompanyat de la seva filla, acabava d'entrar. L’ancià duia un bastó a la mà esquerra i amb la dreta s’agafava fortament a la noia. Un xicot ben plantat, assegut, va aixecar un moment la mirada del mòbil, va veure la parella i va tornar a la seva ocupació telefònica. Algú que no es veia el va agafar per la pitrera, el va aixecar i el va mantenir dret, amb les cames penjant uns centímetres més amunt del terra, fins que l'avi va quedar ben assegut al seient que havia quedat vacant.

 

Fins aquí havia passat un any, més o menys

                                                           *****

 

Ningú va saber que era el fantasma del Santi, aquell noi que no va tenir voluntat per dir prou a la mala vida i que, després d'un robatori a les andanes, corria davant del personal de seguretat. Amb les corredisses va caure a les vies en l'instant precís que passava el metro, el de la línia dos. El Santi no era mal noi, en realitat no volia danyar ningú, però el seu vici el dominava i el portava a cometre malifetes. 

Fou per això, perquè en el fons era bona persona, que no va ser mereixedor de l'infern. És clar, havia de pagar una penitència: un any sencer fent obres de caritat. El que no fas bé en vida, ho pagues de mort.

                                                           *****

 

Els malfactors ara ja no ronden pel metro. De fet, s’estimen més altres indrets. No se sap segur si el fantasma tornarà algun dia.

 

                                                           



 

 

 

miércoles, 5 de febrero de 2025

AMOR ETERN






 AMOR ETERN

Aurora, Aurora! Desperta't! Anem-nos-en! 

Mmm... Ramon! Què hi fas, aquí?

He vingut a buscar-te. És l'hora.

Ja?

Sí. Abans de dir-me l'últim t'estimo, em vas demanar que vingués a buscar-te al més aviat possible. Doncs ja he tornat.

Oh! Que bé! Només sis mesos. Ja vinc...

Do'm les mans.

Quina hora és?

Tant és, l'hora. Au, vinga! Hem de marxar!

Ai! Espera't un moment, que haig de fer una nota al nostre fill. Li haig de dir que no li he pogut planxar la camisa perquè me n'he anat amb tu.

Aurora, amor meu, no pot ser. La mort no avisa mai ningú.

Cert... Haig d'anar un moment a la cuina. Colo el brou i vinc. Avui és dimarts, i ve el nostre net a dinar...

Estimada, quan arribin el fill i el net, et trobaran pàl·lida, freda i inerta al llit. No pensaran en el dinar, ni en la roba, ni en res material. S'espantaran, cridaran, ploraran i t'enyoraran, com m'enyoren a mi. S'ha acabat la feina, amor meu. Ara et toca descansar. Descansarem plegats

Tens raó. Quan ens vam casar ens vam prometre amor etern. Tu i jo sempre junts; ens continuarem estimant allà on sigui. Anem.

És el teu adeu. Agafa'm del braç. Hem de marxar.

jueves, 21 de diciembre de 2023

     


  



                           El Nadal d'aleshores



 

 

Cada any trobo més a faltar el Nadal de la meva infantesa. Aquell en què la vigília ens reuníem amb els tiets i els cosins, i fèiem un àpat especial. Després, un dels infants recitava un poema i, en acabar, els adults li donaven algunes pessetes.


Mentre esperàvem que fossin les 12 de la nit cantàvem al fill de Déu. Aleshores ens abrigàvem bé i anàvem a peu fins a l'església; ni als més petits ens perdonaven la missa del gall. A la sortida ens acomiadàvem. No ens tornàvem a veure fins al dia de Reis. Nosaltres ho fèiem així. Nadal i Sant Esteve els celebràvem a casa de manera especial, però amb austeritat.


Aleshores no es podia fer cagar el tió, ni teníem el pare Noel, i no hi havia cap més regal que els que ens portaven els Reis Mags d'Orient, i només una joguina.
     Per sort, a casa dels avis sempre ens deixaven xocolatines, carbó i quaderns. Allà ens retrobàvem amb els cosins, tots plegats bojos d'alegria.


Avui dia ja ningú recorda el naixement del nen Jesús. Nadal s'ha convertit en una festa del consum. Ah! També hem afegit l'amic invisible. 

 


Antigament tampoc fèiem carta, demanant joguines. Això sí, podíem anar a veure el patge Xiu-Xiu per dir-li a cau d'orella allò que ens agradaria tenir. El patge ens preguntava si ens havíem portat bé. Naturalment, nosaltres sempre dèiem que sí. Actualment, els menuts han d'escriure una carta de peticions i Déu vos guard que no els portin la joguina específica que han demanat; la seva decepció és majúscula.


Tampoc no hi havia llums especials pels carrers. Els fanals il·luminaven igual, fos el dia que fos. No hi havia aquesta fal·lera de sentit competitiu que hi ha ara per ser la ciutat més il·luminada.


Temps passats... que no tornaran.

 

 

martes, 5 de diciembre de 2023

FER CAGAR EL TIÓ




                                                     FER CAGAR EL TIÓ


                                 


 

 

 


Fer cagar el tió la nit de Nadal és una tradició catalana que sobta els forans. Què és això de donar cops de bastó a un tros de fusta perquè ens "defequi" llaminadures i torrons?


Tot i que no podem datar amb exactitud l'inici de la tradició de fer cagar el tió, hem de retrocedir en el temps molt més enllà de l'era cristiana. El que és clar és que arrenca amb la importància del foc i, per tant, de la fusta, a les llars antigues de Catalunya i d'algunes zones d'Aragó.

 

El foc era l'escalfor i la llum; també s'hi podia cuinar. En els durs dies d'hivern la família es reunia al voltant de la llar de foc. És per això que el tió (tronc que crema) tenia un gran valor. El tronc simbolitza la vida, allò que la natura ens regala: caliu, llum, menjar cuinat i la unió de la família.


A la llar de foc, quan el tió ja no flameja, l’atiem amb un estri per tal que les brases tornin a cremar. 

El foc ja no és sinònim de riquesa, abundància o benestar, però ens ha quedat la tradició de donar cops al tronc com a ritual de bons auguris.

 

 

Fer cagar el tió està carregat de simbologia. Abans, les persones tenien cura de la natura; els arbres creixien i proporcionaven la llenya necessària per al foc 

Avui dia donem vida al tió i ensenyem la mainada a ocupar-se'n i a alimentar-lo. Després el piquem, tot esperant que ens cagui (manera simbòlica de regalar) les delícies per a grans i petits.



 

sábado, 21 de octubre de 2023

L'OS FERIT




                                         L’OS FERIT

 

 

 

 

A la cova, papà os s’acomiadava dels seus:

—Família, vaig a veure què trobo per dinar avui.
—Molt bé, estimat. Ves amb compte, que al bosc sempre hi ha perill —li va dir mamà ossa.
—Papa, papa, porta mel de la de l'altre dia. Era boníssima —li va demanar Osset, el seu fill.


El pelut animal va caminar fins a l'eixam, però aquesta vegada era buit. Les abelles no devien haver treballat prou, o potser un teixó s'havia cruspit la mel. Va continuar caminant pel bosc fins que va veure un altre eixam penjant de la branca d'un arbre. Papà os es va posar dret i, amb els braços ben estirats amunt, va intentar arribar al deliciós menjar. El cas és que, per molt que bracejava, no aconseguia arribar-hi; la branca era massa alta. Va fer uns quants salts, però estava massa gras i no podia saltar gaire. Llavors va pensar que si s'enfilava pel tronc podria agafar la mel.
Va començar a pujar. E
l cas és que, tot i que clavava les urpes tant com podia a l'escorça de l'arbre, va relliscar i es va precipitar des de bastant amunt. En caure, li va quedar una pota davantera sota el cos, que li feia molt mal i li impedia caminar. 


—Socors! —va començar a cridar. 

En aquell moment passava una bandada d'orenetes, que van escoltar el seu crit demanant ajuda i el van veure ben estirat a terra. Immediatament, van baixar i començaren a voletejar per sobre seu. Cada ocell agafava un feix de pèls amb el seu bec i, alhora, intentaven enlairar-lo, però pesava molt, i no podien. Van haver de marxar i seguir el viatge cap a terres càlides.
L'os continuava estirat a terra. De sobte va veure una formiga que caminava ràpida cap a casa seva.
—Ei, formiga! Em pots ajudar?
La formiga s'aturà en sec. Estava just davant dels ulls del plantígrad. L'os se la mirava. S’observaven tots dos: ella, petitona; ell, enorme. Tot i això, mai es pot negar l'ajuda a qui te la demana, així que la formigueta li digué:
—Bé, jo sola no puc fer res... Aniré a buscar les meves germanes. La unió fa la força.
L’insecte va tornar a córrer i va desaparèixer sota el fullam. L'os va aclucar els ulls, tot desanimat.
Minuts més tard va venir tot un exèrcit de formigues. Centenars, milers, milions de formigues seguien la seva capitana.
—Formigues, stop! —.Papà os estava sorprès.
—Formigues, un quart de volta —.I totes giraren cap al gros animal.
—Formigues, endavant!
La multitud de formigues es va ficar sota l'os, provocant-li pessigolles amb les seves corredisses.
—Formigues, amunt!
—Formigues, maaaarxa!
I els petits animals van començar a caminar amb les seves fortes potetes. Semblava com si l'os fos un rèptil que es desplaçava estirat. Papà os, amb la seva pota davantera sana, anava indicant el camí a seguir.
De tant en tant la capitana manava descansar i, després, tornava a ordenar la marxa. Així fins que unes quantes hores més tard van arribar a l'ossera.


Tot just s'estaven acomiadant les formigues, entre la gratitud de papà os, mamà ossa i l’Osset, quan van veure un grapat d'abelles que sostenien amb les seves potetes l'eixam de mel. En arribar a la cova van dir:
—Sabem que no és normal que les abelles vagin a visitar els ossos. Així i tot, avui farem una excepció. No volem que patiu gana.


Tots es van posar molt contents. Mentre mamà ossa llepava la pota ferida de papà os, les formiguetes, les abelles i l'Osset ballaven i cantaven.

 

jueves, 5 de octubre de 2023

ELS AMANTS DE BAUSÉN

                                  




         ELS AMANTS DE BAUSÉN

 

 

Bausén és una petita localitat de la Vall d'Aran, just on comença els Pirineus, molt a prop de la frontera francesa, i a una altura de gairebé 1.000 metres. Accedir-hi actualment és bastant fàcil, ja que, tot s'ha de dir, les carreteres araneses estan força bé. A hores d'ara, a Bausén només hi viuen unes 100 persones


Hem de saber que la història que explicaré tot seguit (entre el mite i la realitat), va succeir a la primeria del segle XX. Aleshores el poble tenia més de 400 habitants, i arribar-hi era tota una odissea. És a dir, que hi havia una considerable població, però amb escassíssim contacte extern. És fàcil deduir que tothom es devia conèixer, i no seria estrany que alguns veïns tinguessin avantpassats comuns.


A les darreries del segle XIX va néixer el Francesc de Doceta. Una mica més tard, l'any 1883, nasqué la Teresa de Belana. Els nois tenien parentiu; no se sap si eren cosins germans o bé si la seva relació familiar era més allunyada. El que sí sap tothom és que en anar-se fent joves es van enamorar perdudament. S'explica a la història de la vila que els veïns varen ser testimonis del seu amor, i que els veien sempre en actitud afectuosa.
La parella no va esperar gaire a voler formalitzar la situació. Una tarda, en acabar les feines del camp, van anar a visitar el capellà per concertar dia de casament.


Per entendre bé el que va succeir a partir d'aleshores és necessari tenir clara la situació històrica d'inicis del segle XX, i és que l'Església es regia per unes normes encara gairebé feudals; tenia un pes i un poder determinants en la societat.
La qüestió és que el clergue els va demanar la dispensa papal, document ordinari que els futurs contraents havien de presentar si tenien sang comuna. Òbviament, aquesta llicència tenia un preu. I els nois no trobaven mai el moment de fer efectiu el pagament.
Els enamorats no van donar massa importància a allò que en deien "el paper", i van decidir conviure junts sense haver d’anar a la vicaria. Tot i que aquesta pràctica no era ben vista en aquells temps, la gent del poble ho va tolerar de grat, donat que eren coneixedors de les seves dificultats econòmiques i de la devoció que es professaven.


Van passar els anys. El Francesc i la Teresa s'estimaven cada vegada més i formaven una bonica família, amb una filla i un fill.
Tot rutllava bé: els nens creixien, ells treballaven... Ningú sospitava la desgràcia que planava sobre la família.


A la primavera del 1916 la Teresa va emmalaltir. Poc després, una pneumònia no tractada la va dur a la mort i va deixar dos fills i un marit afligit.
Pitjor va ser la situació quan el mateix capellà que no els va voler casar per no haver obtingut la documentació indispensable va dir al Francesc:
—Aquesta dona ha viscut i ha mort en pecat. El cementiri del poble és tan sols per als que estan en gràcia de Déu. La Teresa no hi serà pas enterrada.


El Francesc va tenir el suport de tots els veïns. Amb la seva ajuda, van anar als afores del municipi i van construir un petit cementeri laic. Van trigar tan sols un dia a encerclar amb pedres una petita parcel·la, cavar-hi una fossa i ficar-hi el cos de la seva estimada Teresa.


El temps passava. Ell li portava flors fresques cada setmana, però... la guerra, la maleïda guerra del 36, va fer que hagués de fugir amb els nens a l'altra banda dels Pirineus, a França. Els veïns, esperant la seva tornada, van continuar portant flors a la Teresa.


Ningú sap què se'n va fer, del Francesc, i les criatures, mai van tornar. Això sí, a hores d'ara no manquen flors a la tomba.
El poble va decidir no desenterrar-la perquè tant és una tomba com una altra; la dignitat dels morts és la mateixa.


I allà és: un petit cementiri per a una gran persona, la Teresa de Bausén.

martes, 12 de septiembre de 2023

SANT JOAN

                                  



 


Bum!
Un altre tret. En tiren molts de seguits.
Ratatatatà...!
L'Omar està esglaiat. Maleïda guerra —pensa. Per què no ens deixen en pau? —es pregunta el noi.
Les finestres estan ben tancades. Les persianes abaixades al màxim. Però els vidres de casa tremolen cada vegada que sent el tssssssss, pam! en caure una bomba.
Tot i que l'estiu acaba de començar, té molt fred. S'encongeix i agafa una posició fetal. Té por. Sap que és molt jove per haver de morir. I encara li fa més ràbia pensar que és una guerra que ell ni ha buscat, ni entén.
Fiuuuuu! 
Bumpafpatapampam! Ho distingeix perfectament. Ara cauen bombes de raïm. De bona gana s'aixecaria i aniria a l'habitació de les seves germanes, cosa que no pot fer perquè és un home. I els homes no poden demostrar por. S'empassa un bon glop de saliva i es diu a si mateix que no val la pena patir, que si ha de morir, morirà, però ara necessita dormir; està molt cansat...

                                                  *****


Paf! El so d'un petard proper el desperta. Es recorda del malson. Mira el rellotge; són les sis del matí. Decideix aixecar-se i fer una ullada per la finestra.
L'Omar veu joves que tiren els últims petards. D'altres encara remenen el poc foc de la foguera que llangueix a la plaça. 

El cor encara li batega a dos-cents per minut. Ja ha passat l'horripilant somni,  queda poc perquè acabi la revetlla de Sant Joan. Per molt que es vol adaptar a aquesta tradició de la seva terra d'acollida, no pot... No pot oblidar la guerra que va patir a Síria quan era petit.

 


Ell no voldria pensar-hi. Voldria oblidar-ho tot: els soldats amb fusell pels carrers, les cases derruïdes, les corredisses d'alguns veïns abans de caure abatuts a terra. Aquells sorolls i llums de les bombes... Vol oblidar com el seu pare va aconseguir molts diners per ficar-lo en una barca amb gent que no coneixia, i amb un paper a la butxaca on li havien escrit el nom i l'adreça d'un parent llunyà.
Ell no hi voldria pensar, en tot això, però any rere any, i n'han passat molts, la revetlla li fa present aquell malson que tant de bo hagués sigut tan sols això, un malson.

 

 

jueves, 25 de mayo de 2023

On són les meves mitges?

   






                                 On són les meves mitges?

 

 

 

 

Tinc fred a les cames... Ho puc sentir i pensar, però no pas dir.
La noia agradable m'ha vestit; mentre ho feia, em parlava dolçament. Però no m'ha posat mitges, mai me’n posa. Tinc fred a les cames.


On són les meves ulleres de sol? La noia agradable (canvien sovint el personal, i no en memoritzo els noms) m'ha assegut davant la finestra. Fa un bon sol, però no em toca a les cames, i les tinc fredes.
     La claror m'enlluerna i em molesta. On són les meves ulleres de sol?


La noia agradable se m'apropa de tant en tant, m'eixuga el nas i em fa una carícia. Em diu "Que guapa que estàs avui!". Jo no puc dir-li que tinc fred a les cames i que necessito les ulleres de sol.


Al·leluia! Per fi em canviaran el bolquer. A l'hora de dinar voldria anar més a poc a poc, però la noia agradable va de pressa; té molta feina. 

     Avui, però, he tingut sort: m’ha tocat el primer torn i el puré és calent.


La noia agradable em porta altre cop davant la finestra. Ara el sol és ben amunt i no em molesta. Tampoc tinc  fred a les cames. Per sort no m'ha deixat davant la tele com a d'altres companys. L'abraçaria, li faria un petó i li diria: gràcies. 

 


Quan em van trobar estirada a terra van activar el codi Ictus, però era massa tard. L'ambulància xiulava i la família, trasbalsada, no tenia paraules. Els professionals actuaven amb minuciós protocol.


L'ictus em va arravatar tant...!: la llibertat, la mobilitat, la paraula...
     Aquell dia es van quedar moltes coses a casa: les fotos dels éssers estimats, el cosidor, el llibre, la llibreta i el llapis...I les mitges i les ulleres de sol.

 

 

jueves, 11 de mayo de 2023

NEVA!

 






                                                                    


                                                 NEVA!

 

 

 

 

Anit va nevar. Aquest matí, però, el sol és esplèndid i el cel és blau, sense núvols. Els arbres, tots amb les capçades emblanquinades, com si duguessin un casc nivi. A terra també hi ha neu, però la carretera està completament seca; es nota que ja hi han passat alguns cotxes. 

 

Emprenc el camí, el bonic camí, entre el verd i el blanc del bosc, i el blau del cel. 

    De sobte, sobre el vidre davanter del cotxe llisca un floc de neu. Torna a nevar? em pregunto. Observo bé i, sí! No m'ho puc creure: el cel és clar i net,  i no obstant cauen, lentament i rítmicament, petites volves.


Encara trigo una mica a adonar-me del que realment passa. No neva pas. I és que les branques dels arbres no aguanten el pes de l'aigua sòlida i la van deixant anar.


M'aturo a la vora del camí i contemplo extasiada com "neva" un dia a ple sol.

 

 

 

 

domingo, 12 de marzo de 2023

Hem trencat

                               



                                             Hem trencat

 

 

 

 

 

Quan vaig acabar la relació amb l'Anna em vaig prometre a mi mateix que mai més em tornaria a enamorar. No sé com vaig poder aguantar tant. Tot girava al seu voltant. Va arribar un moment en què em sentia com si fos una peça més de la seva embolicada vida. Jo no era jo; jo era una part d'ella.


El pitjor va ser desempallegar-me'n. Quan a la fi vaig arribar a entendre que el meu mal era simplement que no l'estimava, vaig decidir trencar amb la meva parella.
     Com podia ser que no l'estimés? -em deia. No sabria viure sense ella- insistia. I com més li explicava que em sentia ofegat, més s'entestava que no volia trencar.

 

Finalment em vaig omplir de valor, vaig agafar les meves pertinences i vaig marxar de casa. Quan vaig trepitjar el carrer, vaig sentir una doble sensació. D'una banda, la soledat m'entristí. De l'altra, la llibertat m’empentava. No sabia si plorar o riure. En realitat volia plorar, però me n’estava. I això em feia un nus a la gola que em punxava; sentia dolor.

 

Pensava en tots aquells anys, primer de passió i després de bogeria. Pensava en les il·lusions trencades, en què n'havíem fet dels nostres somnis. Ja no en quedava res, només em quedaven les ganes de marxar lluny d'ella, de no tornar a sentir la seva veu cridanera, el seu no continu a totes les meves propostes, i per contra, les seves enrabiades quan era jo qui es negava als seus capricis.


No m'imaginava pas, en aquell moment en què tancava la porta i la deixava tota sola, que encara trigaria temps a acabar la nostra relació.

 

Les trucades, els missatges a través del mòbil o d'amics comuns cada vegada eren més insistents. L'Anna no entenia per què l'havia deixat. Segur que en tenia una altra, em deia contínuament. I jo donant explicacions de tot com un beneit. Que no, que només volia respirar, que m'ofegava al seu costat, que ja no l'estimava. Estava segur que en realitat la meva xicota tampoc m'estimava. Una persona que n'estima una altra no la manipula com si fos un peó d'escacs; una persona que estima, escolta, dona llibertat i alguna vegada assumeix la seva culpa. Però no; segons ella sempre era jo qui ho feia tot malament. Estava convençut que l'Anna necessitava un altre tipus home.


Quan sonava el telèfon tremolava, em sabia greu no agafar-lo, però la veritat és que no la volia escoltar. Sempre igual, sempre plorant i fent-se la víctima.
Quan veia algun amic comú em venien ganes de no saludar-lo. Sabia que al final em diria que no entenia què carai m'havia passat, que l'Anna era una bona noia, i que d'ençà que l'havia deixat ja no era la mateixa. I jo li explicaria que ho sentia, que s'estima o no s'estima, que l'amor ve i marxa. I que jo no era un hipòcrita, que un home que no estima una dona no pot viure al seu costat, ni tan sols per llàstima.


Així vaig estar uns quants mesos fins que em vaig adonar que, d'alguna manera, ella continuava manegant la meva vida, tot i que ja no convivíem. Vaig haver de bloquejar-la al mòbil, i als amics els vaig haver de dir que si volien ser els meus amics no me n'havien de parlar, i que ella tampoc  havia de saber res de mi.

 

Alguns amics van deixar de ser-ho. Em va doldre, però així és la vida, et topes amb gent que penses que són els teus amics i en realitat no ho són; et presenten dones amb qui estàs convençut que envelliràs i moriràs al costat, i tampoc no passa.


Decididament, el contacte zero em va alliberar d'aquella persona que m'oprimia i m'ofegava, metafòricament.

 

 

domingo, 26 de febrero de 2023

Indíbil i Mandoni

                                             




                                               Indíbil i Mandoni 


 

 

Passejant pels carrers de Lleida, davant d'una de les antigues entrades a la ciutat, es pot veure l'estàtua de dos homes joves amb armes de guerra i actitud bèl·lica que miren el riu Segre. És una escultura de bronze a mida real.        

     Representen Indíbil i Mandoni, els cabdills de dos poblats ibers del segle III aC: ilerget i ausetà, respectivament. 

     Tots dos eren aliats dels cartaginesos perquè aquests tenien retingudes, a Cartago (actual Cartagena), les filles d'Indíbil i la dona de Mandoni. Pel que es veu això era costum de l'època per assegurar-se la fidelitat dels pobles conquerits.

 

Els dos homes van lluitar amb els cartaginesos contra els romans, però quan aquests van conquistar Cartago i van alliberar les seves les famílies, els capitosts ibers van canviar de bàndol, creguts que Roma els ajudaria a assolir la independència dels seus pobles. Quan es van adonar que els nous invasors no tenien intenció de retornar-los la llibertat, van tornar a combatre contra la dominació romana. 

     No ho van aconseguir pas, i van morir: Indíbil, en batalla, i Mandoni, executat després d'haver sigut captivat.


El 1886 l'escultor barceloní Medard Sanmartí va fer l'estàtua en guix i la va titular Crit de llibertat. Anys més tard la van fer esculpir en bronze i li van canviar el nom: Indíbil i Mandoni.

 

 

 

domingo, 12 de febrero de 2023

LA MESTRA

     



                                  La mestra

 

 



Ja entren els nens. Ella, a la porta, els rep amb el somriure als llavis i un "bon dia!, hola!". Saluda així un per un els seus alumnes.


A classe sent que li esclata el cap; no haver dormit bé li passa factura. Tot i això, la mestra continua explicant amb veu pausada com han de fer el proper exercici.


Els infants treballen entusiasmats, però ella de bona gana cridaria: "Calleu d'una puta vegada". És clar que això seria la seva mort com a mestra, ho sap del cert. Ans al contrari, dolçament, els demana: "Si us plau, abaixeu una mica la veu". Llavors passa per les taules i, tot acaronant amorosament els cabells dels nens, els va dient que l'exercici està molt bé, però que mirin de no fer tan xivarri. 

 

 

Esporàdicament, com en ràfegues, li ve al cap el seu fill adolescent. Ja no sap què més fer. Ni psicòlegs, ni educadors socials, ni càstigs, ni premis, ni les mil xerrades... Res no canvia la seva actitud.
     Ningú endevina la seva amargor. La mestra, sol·lícita, afectuosa i dolça, explica el tema de diferents maneres per tal que els petits l'entenguin.


Arriba l'última hora de la tarda. Els alumnes, esvalotats, corren a buscar els abrics. La mestra se'ls mira, repassant amb la mirada que ningú se'l deixi; fins i tot ajuda els més desmanyotats a cordar-se'l, no fos que agafessin fred. Els acompanya fins a la porta del carrer i, amb el seu somriure de sempre, els acomiada. Alguns pares se li atansen, preocupats, per preguntar-li com ha passat el dia el seu fill, o bé li demanen consell; no saben què fer per tal que la seva criatura es porti millor a casa. I la dona, amb una punxa al cor, els explica el que bonament i professionalment sap. Ella, aconsellant els altres pares mentre no troba solucions per al seu propi fill; ella, que es desfà per dins, anima els altres; ella, a qui plora l'ànima, té un somriure per a tothom; ella, que voldria morir en aquell mateix instant, anima a tot aquell que és al seu costat.


La mestra és la forta, aparentment. Però cap pare o mare li ha preguntat mai: "I tu com estàs?" 

 

Qui sap res de la seva vida? Qui es preocupa per ella? Tan sols s'espera que acompleixi la seva tasca docent, i ho fa, digna i professionalment perfecta.



 

viernes, 10 de febrero de 2023

LA PEIXATERA

        






                                La peixatera


 

 

 


L'hivern és dur per a una família que no pot engegar massa estona la calefacció. Els carrers són molt freds de bon matí, i ella comença a treballar abans de l'alba. A la feina es passa el dia entre neveres, peix fred, gel i aigua glaçada sota les botes de goma de l'uniforme.


Tot i això, no sap ben bé què és pitjor: si el fred permanent o l'enveja que sent de veure com es gasten els calés els clients.


Per les seves mans passen els productes millors i més frescos: gamba vermella, rap, pop, navalles... A més, quan acaba el dia ha de fer quadrar la caixa, remenant més diners dels que mai no podrà tenir.


Però ella, la peixatera, s'ha de conformar amb el peix que, de tant en tant, la seva cap li diu que es pot endur a casa, el que fa dies que no han venut. És d'agrair.

 

 

jueves, 9 de febrero de 2023

EL METGE

                                            El metge



 

Com cada dia, va a la feina sense esmorzar. Se li regira la panxa encara que només faci un mos. Tan sols ha pres el rutinari glop d'aigua amb la pastilla de la tiroide.


Comença la jornada... Com sempre, el seguit de queixes: m'ofego quan camino, no puc dormir, vomito sovint, tinc febre, no puc fer pipí, etc. També: em fa mal el cap, la panxa, el maluc, l'esquena, la gola...



                                        EL METGE



En deu minuts el metge ha de decidir el diagnòstic; si no el té clar, ha de demanar proves. Però si veu alguna cosa específica ha de fer derivació a l'especialista. El cap li bull a 100 graus, s'ha de concentrar per no badar i no errar. A la seva professió, l'error té unes conseqüències inimaginables.


Durant la jornada s'ha posat  quaranta-tres vegades a la pell del pacient.
Quan un malalt li explica el seu problema d'ansietat, es pregunta durant un segon què passaria si fos a l'inrevés, si ell li expliqués la seva angoixa.
    Però el facultatiu, com un robot insensible, escolta sense poder desviar la mirada trista de la mare cada matí en deixar-la al centre de dia. "No em deixis aquí, fill meu. Vull ser a casa amb tu". Perdona -li contesta l'home-, haig d'anar a treballar, haig de sanar els altres; i la dona no ho entén, ja no recorda què és això de treballar, només vol el seu fill al costat.

El metge intenta ser concís i precís, tot explicant el diagnòstic i el tractament d'una manera planera; vol anar de pressa perquè va escanyat de temps, però no pot córrer perquè el pacient no el segueix. 

 

Soluciona els problemes de salut dels altres mentre no pot solucionar l'Alzheimer de la seva estimada mare, i s'empassa tot sol la seva pròpia angoixa.

 

Al metge li dol veure patir la mare, li dol la malaltia dels seus pacients, i li fa mal la panxa, perquè encara no ha pogut esmorzar. Dolor sobre dolor.

 

 

martes, 31 de enero de 2023

TEMPESTA





          



                       Tempesta


 

 

 


Nit de tempesta. La pluja cau obliquament, colpint els vidres de les llars. S’escolta la xiulada de l’aire, que bufa fort. Les onades, altes, esclaten a la platja amb gran esvalot. Les palmeres del passeig semblen ballar al so i al ritme del vent.


Al matí, el brogit ha cessat, però la mar encara és brava. Les onades continuen colpejant la sorra, enduent-se'n un bon grapat cada vegada que reculen.

     El cel és gris i els núvols allunyats encara són més foscos. Ambdós, cel i núvols, formen un conjunt amb totes les tonalitats existents de grisos. Es pot sentir com rellisca l'aigua que encara resta a les teulades de les cases, i el xip-xap en caure a la vorera.
     Les gavines, contentes, es capbussen per a menjar els peixets que no han sobreviscut a la tempesta.


Més tard el cel recuperarà el blau, el sol substituirà els núvols i el mar s’apaivagarà. La platja i les voreres continuaran mullades, però la gent sortirà a passejar per a respirar el nou aire fresc. I les gavines caminaran plàcidament per la sorra.


La tempesta ja ha passat

 

 

miércoles, 18 de enero de 2023


 


             Trobades amb el català-I


Qualsevol persona que em coneix, només una mica, sap que m'agrada l'expressió escrita. M'encanta inventar històries, de vegades no tan inventades, i plasmar-les en un full. He escrit quatre novel·les en castellà (una inèdita) i uns quants relats en ambdues llengües. Però el següent repte va venir després que el meu marit volgués iniciar-se en el català. Vaig decidir acompanyar-lo; ell començava i jo el millorava.

I aquí em trobo, escrivint en la meva segona llengua i aprenent a fer-ho millor.