LA PEIXATERA

        

                                La peixatera

 

 

 

L'hivern és dur per a una família que no pot engegar massa estona la calefacció. Els carrers són molt freds de bon matí, i ella comença a treballar abans de l'alba. A la feina es passa el dia entre neveres, peix fred, gel i aigua glaçada sota les botes de goma de l'uniforme.

Tot i això, no sap ben bé què és pitjor: si el fred permanent o l'enveja que sent de veure com es gasten els calés els clients.

Per les seves mans passen els productes millors i més frescos: gamba vermella, rap, pop, navalles... A més, quan acaba el dia ha de fer quadrar la caixa, remenant més diners dels que mai no podrà tenir.

Però ella, la peixatera, s'ha de conformar amb el peix que, de tant en tant, la seva cap li diu que es pot endur a casa, el que fa dies que no han venut. És d'agrair.

 

 

EL METGE

                                            El metge

 

Com cada dia, va a la feina sense esmorzar. Se li regira la panxa encara que només faci un mos. Tan sols ha pres el rutinari glop d'aigua amb la pastilla de la tiroide.

Comença la jornada... Com sempre, el seguit de queixes: m'ofego quan camino, no puc dormir, vomito sovint, tinc febre, no puc fer pipí, etc. També: em fa mal el cap, la panxa, el maluc, l'esquena, la gola...

                                        EL METGE

En deu minuts el metge ha de decidir el diagnòstic; si no el té clar, ha de demanar proves. Però si veu alguna cosa específica ha de fer derivació a l'especialista. El cap li bull a 100 graus, s'ha de concentrar per no badar i no errar. A la seva professió, l'error té unes conseqüències inimaginables.

Durant la jornada s'ha posat  quaranta-tres vegades a la pell del pacient.
Quan un malalt li explica el seu problema d'ansietat, es pregunta durant un segon què passaria si fos a l'inrevés, si ell li expliqués la seva angoixa.
    Però el facultatiu, com un robot insensible, escolta sense poder desviar la mirada trista de la mare cada matí en deixar-la al centre de dia. "No em deixis aquí, fill meu. Vull ser a casa amb tu". Perdona -li contesta l'home-, haig d'anar a treballar, haig de sanar els altres; i la dona no ho entén, ja no recorda què és això de treballar, només vol el seu fill al costat.

El metge intenta ser concís i precís, tot explicant el diagnòstic i el tractament d'una manera planera; vol anar de pressa perquè va escanyat de temps, però no pot córrer perquè el pacient no el segueix. 

 

Soluciona els problemes de salut dels altres mentre no pot solucionar l'Alzheimer de la seva estimada mare, i s'empassa tot sol la seva pròpia angoixa.

 

Al metge li dol veure patir la mare, li dol la malaltia dels seus pacients, i li fa mal la panxa, perquè encara no ha pogut esmorzar. Dolor sobre dolor.

 

 

TEMPESTA

          

                       Tempesta

 

 

 

Nit de tempesta. La pluja cau obliquament, colpint els vidres de les llars. S’escolta la xiulada de l’aire, que bufa fort. Les onades, altes, esclaten a la platja amb gran esvalot. Les palmeres del passeig semblen ballar al so i al ritme del vent.

Al matí, el brogit ha cessat, però la mar encara és brava. Les onades continuen colpejant la sorra, enduent-se'n un bon grapat cada vegada que reculen.

     El cel és gris i els núvols allunyats encara són més foscos. Ambdós, cel i núvols, formen un conjunt amb totes les tonalitats existents de grisos. Es pot sentir com rellisca l'aigua que encara resta a les teulades de les cases, i el xip-xap en caure a la vorera.
     Les gavines, contentes, es capbussen per a menjar els peixets que no han sobreviscut a la tempesta.

Més tard el cel recuperarà el blau, el sol substituirà els núvols i el mar s’apaivagarà. La platja i les voreres continuaran mullades, però la gent sortirà a passejar per a respirar el nou aire fresc. I les gavines caminaran plàcidament per la sorra.

La tempesta ja ha passat

 

 

 

             Trobades amb el català-I

Qualsevol persona que em coneix, només una mica, sap que m'agrada l'expressió escrita. M'encanta inventar històries, de vegades no tan inventades, i plasmar-les en un full. He escrit quatre novel·les en castellà (una inèdita) i uns quants relats en ambdues llengües. Però el següent repte va venir després que el meu marit volgués iniciar-se en el català. Vaig decidir acompanyar-lo; ell començava i jo el millorava.

I aquí em trobo, escrivint en la meva segona llengua i aprenent a fer-ho millor.

Trobades amb el català-H

 

                            Trobades amb el català-H

 

 

La normalitat era parlar en un idioma o l'altre indistintament. Continuava dient “bon dia” o “bona tarda” en entrar en un lloc. A la meva nova feina, de cara al públic, la primera salutació sempre era en català, però, si calia, canviava al castellà. 

 

 

Vet aquí que la crida a la maternitat en va posar en el dilema: si penso en ambdós idiomes, en quin d’ells parlaré als meus fills? Vaig trobar la resposta en poc temps, i per raons de pes: 

 

1) Els meus fills tindrien com a llengua materna el català i així ja creixerien amb l’idioma assolit. 

 

2) La musicalitat del català em resulta més propera per als nens. 

 

3) Al català, com a llengua minoritària, se l’ha de mimar una mica més que a les majoritàries (sense menystenir-ne cap), perquè, si no, corre el perill de desaparèixer. 

Trobades amb el català-G

 

              Trobades amb el català-G

 

 

Una bona empenta va ser la carrera de magisteri. A la Universitat vaig acabar parlant i escrivint en català. Però sobretot vaig aconseguir pensar en la meva segona llengua; ja no havia de traduir constantment. Per ben poc no vaig treure-me’n el títol. Això sí, a Bellaterra vaig obtenir força coneixements i, com he comentat abans, pensar i parlar en català o castellà era tan simple com estar davant d’un interlocutor o un altre. Tot i que encara em quedava molt per aprendre (i encara em queda), vaig perdre la por a expressar-me en l’idioma de Catalunya. 

 

 

Trobades amb el català-F

  

                                   Trobades amb el català-F

 

 

 

Aquesta va ser una època molt dura en la meva relació amb la nova llengua. Volia parlar-la; de fet, ho feia, però la meva fluïdesa i el coneixement de paraules eren força deficients. Encara pensava en castellà i, per enraonar, havia de traduir contínuament. Això em dificultava en gran manera poder defensar els meus pensaments. Sempre he sigut un xic inconformista i cercadora de la justícia, i... diguem-ne que a la feina, en un magatzem, tenia diferències amb els meus superiors. Em vaig adonar que per a argumentar les meves idees era imprescindible saber-les expressar, cosa que no aconseguia. Després de treballar allà uns quants anys, i en acabar la relació laboral, vaig optar per no tornar a parlar mai més en català.